Olor de rural (vista previa)

David G. Resbier

Índex


Dedicatòria
Pròleg
Tuc
Amics
Anaïs
Perdut
Pena
Cart
Decés
Obsessió
Pleta
Convulsió
Can Lluc
De sobte
Roc
Olor
Sobre els autors


Tu,
lector que em llegeixes
anònim t’amagues
rere un exèrcit de lletres.

Tu,
lectora de vivències
meves compartides
abstreta en alienes paraules.

Tu,
que em regales estones
finites més preuades
seduït pel rastre de línies.

Tu,
talment fidel em motives
atret pel fil m’enamores
i em forces a brodar-te pàgines.

Tu,
ignoro per què em segueixes
més aquí absort, si restes
et duré muntanyes de llibres.

Pròleg de Pilar Comes Solé

En els darrers anys la mirada cap al món rural sembla haver canviat. El que abans era concebut com una esfera endarrerida i poc estimulant de la societat, ara es comença a dibuixar sota una percepció més positiva, fins i tot en molts casos plena de nostàlgia. Sovint les persones que venen al Parc de les Olors ens diuen “que afortunats que sou de treballar en aquest entorn”, ”viviu en un paradís”, “això em recorda el poble on anàvem a
passar els estius”…..i alguns fins i tot ens diuen que es plantegen canviar de vida i anar-se’n a viure al camp.

Viure al camp en aquests moments no és difícil ni massa costós perquè amb el cotxe tot s’ha apropat força, però altra cosa és viure del camp. Com molt bé expressa l’autor de la novel·la que tenim el gust de prologar, viure del camp suposa un esforç molt gran i requereix sobretot d’un teixit de col·laboració, d’una comunitat forta i amb una cohesió social que faciliti vèncer els obstacles. Això és el que ens mostra “Olor de rural” en l’entorn de Reguera.

D’altra part, viure del camp ho podem fer des de dues perspectives ben oposades: la de l’agroindústria o bé des de l’agroecologia. Aquells pagesos que conreen hectàrees de cereal, vinya, oliveres o fruiters, amb l’únic horitzó de produir i guanyar diners, composen un col·lectiu molt ampli i encara dominant al nostre país que fan de la vida a pagès un mode de vida sotmès a les lleis del mercat i dels intermediaris. Molts d’ells s’estimen més perdre la seva autonomia i deixar-se comprar per grans empreses que els integren en les seves cadenes de subministrament i així conformen un nou model d’esclavatge del segle XXI. Però es comencen a dibuixar altres models de vida al camp i del camp. El model que se’ns dibuixa a Reguera en aquesta obra és el de la diversificació agrària. Una part dels ingressos de la família procedeixen del turisme rural, altres de les abelles, de l’hort, i d’altres activitats que els membres de la família fan en el context del seu entorn més immediat. La perspectiva agroecològica suposa un plantejament vital i ètic d’aquesta vida al camp i del camp. Suposa partir de la base que la feina del pagès és, primer de tot, tenir cura del seu entorn. No malmetre’l amb la seva intervenció. I això no només vol dir deixar de tirar pesticides, herbicides o compostos químics de síntesi. Vol dir també prendre consciència de l’ecologia del lloc i fomentar la biodiversitat, la regeneració del sòl i com a darrera conseqüència d’aquest procés d’intervenció mesurada i conscient, podrem obtenir produccions tan abundants o més que fent una agricultura industrial. Aquesta és l’orientació en que estem implicats des del Parc de les Olors, tot potenciant que els nostres camps siguin jardins productius on les espècies de plantes aromàtiques i medicinals es combinin amb les d’horta i amb els arbres que composen un verger ric i compartint-lo amb totes aquelles persones que el volen gaudir.

Precisament quan fa uns anys estàvem iniciant la nostra aventura del Parc de les Olors, vam conèixer en David. Ell buscava lavanda per fer uns saquets d’olor. Recordo que vam quedar per parlar-ne i ja al cap de pocs minuts encetàvem una conversa franca que superava els límits d’un diàleg de feina. No em va costar gaire veure com mostrava el seu interès en conèixer el nostre projecte rural. I d’aquí es va anar enfilant una amistat que troba en qualsevol excusa de feina el moment per comunicar-nos els nostres dubtes existencials i establir una conversa planera on sovint adverteixo com en David em mostra la seva nostàlgia per no poder desenvolupar el seu projecte rural. Olor a rural entenc que ha estat la seva manera de viure el seu somni. Un somni ple de detalls emotius.

El clima que envolta la novel·la és d’una boira trista, apagada i plena de melancolia en la seva primera part. Però després suposa un cant vital d’homenatge a les petites coses, als sentiments humans que acompanyen la vida d’un home en un entorn rural que estima i admira. Talment com ho fa el seu autor, qui darrere
una façana discreta i un tant alacaiguda, hi guarda un caràcter fort i un cap endreçat que toca i ben bé de peus a terra, sempre amb una sensibilitat majúscula. Una sensibilitat que no és unívoca i que l’aplica a tot el que l’envolta. I és que “Olor de rural” és una delicada destil·lació del tracte humà als animals, un tracte deferent i respectuós vers les persones vulnerables o amb diversitats funcionals. També tracta amb respecte i naturalitat l’homosexualitat i fa un cant d’enyor i amor al món rural. Sense passar-nos per alt també com la poesia i la il·lustració que encapçalen cada capítol fan d’extracte concentrat i un retrat plàstic del que comunica la prosa que es desenvolupa després. Un cúmul de sentiments que s’expressen segons una estructura formal força lliure i diversa, però arrebossant d’emotivitat.

Durant la meva etapa política m’ha ajudat a traslladar al terreny polític molts dels valors que m’han ajudat a mi i al meu equip i a la meva família.

Quan llegeixo una novel·la m’agrada imaginar-me com deu ser l’autor perquè normalment no tinc el gust de coneixe’l. No és aquest el cas. Conec l’autor, i el considero un bon amic. Des del
primer dia vaig trobar que era una persona amb una sensibilitat tan gran com la seva alçària. I amb aquesta novel·la m’ho confirma.

Pilar Comes Solé
Xarxa Parc de les Olors


Tuc

Arribo a casa,
la cua de bat a bat.
Dono ordres,
em correspons.
Et faig una carícia,
més en demanes amb el morro.
T’explico coses boniques,
regala’m una mirada dolça.
Si et faig costat,
em dediques un preuat petó.
Compartim estona de passeig,
amb profundes ganes de tornar-hi.
El teu moment més esperat del dia,
s’ha convertit en un dels meus.
Una història més entre humans i canins.

–Som-hi, Tuc, agafa’l!

Amb les orelles teses i enèrgics lladrucs, el Tuc agraïa l’instant tan anhelat. Des del darrer estiu eren centenars les vegades que havia embogit, cercant el petit tronc llençat a la deriva i que, moments després, surava dins el pantà. Sempre el mateix tronc, rosegat arreu. A cops més lluny, a cops més a prop, li llençava sense sentit, gaudint a la vegada de moments de tranquil·litat i benestar en veure com els gossos aprofitaven l’estona desfogant-se. La quietud de l’indret, folrat de les fulles dels xops prematurament caigudes amb l’arribada del fred a mitjana tardor, hi posava la resta de pau.

La Pleta era més de mirar-s’ho. No li agradava tant l’aigua com al seu company caní, malgrat que algun cop s’afegís al primer salt enèrgic en la cerca del tronc. Preferia la carícia i el meu costat i n’abusava com a gossa fidel i afectuosa que era. Encara semblava ahir aquell dia que la família passàvem per la granja i se’ns enfilaven els cadells arreu. Com ni volguda la cosa, un moment innocent i emotiu que acabaria al cap d’unes setmanes amb dos dels cadells al maleter del vell cotxe familiar: el Tuc i la Pleta. Tenien tirada a raça de caçadors però el caràcter els feia més de pastors, amb pèl de tons foscos i cremosos, semblaven els més tranquils de la ventrada. La família de la meva estimada muller sempre havia estat de gossos i la canalla feia temps que en reclamaven per casa. Jo insistia que més valia començar amb un, que la parella donaria massa feina però l’afany dels infants junt amb el convenciment, la tendresa i el poder captivador d’ella, havien guanyat: que si millor dos que entre ells es farien companyia, que si a casa hi havia espai, que si eren prou gent per fer-se’n càrrec… Confesso que vam estar de sort vist que els cadells eren de bona pasta, obedients al primer crit i amb el temps no van donar cap ensurt important, tret d’alguna escapada passatgera amb bon final.

–Bup! Bup, bup, bup!

–Au, vinga, torna-hi! Avui no et queixaràs… vinga, que comença a fer fred.

Els parlava com a fills, com qualsevol persona que cerca comunicació, sense esperar cap resposta o gest convincent. Amb el temps havia passat de mirar-me’ls com un destorb i un constant entrebanc a casa per fer coses a quasi dependre’n, pel bé del meu estat emocional. Quedaven molt lluny, massa, aquells dies d’estiu en què baixaven tots al parc de davant de casa per passejar els gossos mentre jo els observava des del balcó amb un llibre a la mà. Ningú s’hagués jugat res en afirmar que amb el temps la situació donaria la volta, per força, aconseguint despertar la meva sensibilitat vers els animals.

–Bup!

–El darrer cop i marxem.

La bona companyia i la pau del moment feien difícil poder presagiar el que ens estava a punt de succeir. El Tuc estava molt espitós aquella vesprada de tardor, tot i no ser pas jove; feia molts dies que no ens acostàvem al pantà i la seva energia acumulada es palpava en l’ambient. La següent embranzida endinsant-se a l’aigua va ser, tal i com jo li demanava, el darrer cop del dia en veure el tronc. No pas com desitjàvem, però. Just quan va saltar des de la llera del mur fent la típica planxada sobre l’aigua, va fer un gemec fatídic que es va allargar eterns segons. A l’instant vaig dir-me: Martí, això no és normal. Sense temps de pensar a desfer-me de la roba, vaig endinsar-me dins l’aigua. El gos mig surava gràcies a les potes del davant, que movia desesperadament entre gemecs irritants a qualsevol oïda i que feien posar-me més nerviós cada moment. En palpar de seguida el cos posterior d’en Tuc vaig notar que una de les potes del darrera estava atrapada entre el que semblava al tacte un conjunt de branques enfonsades. Els nervis, a flor de pell, creixien, perquè no aconseguia per cap de les maneres desencallar la pota. Intentava calmar la bèstia, bellugar les branques, fins i tot el tronc enganxat d’on provenien, del llot del llac, sense èxit.

–Calla, Pleta!

La Pleta s’ho mirava fora estant, bordant de forma estrident. El moviment enèrgic continu del seu company poc contribuïa a la meva voluntat en ajudar-lo. La inquietud i el descontrol dominaven el moment, fins al punt d’emportar-me un parell de bones mossegades involuntàries als braços.

–Ahhhhh! Quiet, Tuc!

No va ser fins al cap d’una bona estona que en forçar el gos a submergir-se íntegrament, en un intent a la desesperada, vaig aconseguir deslliurar la malaurada pota amb moviments desesperats.

–Bufff! Tranquil, coi, tranquil!

Vam jeure plegats a la vora uns minuts mentre la situació es calmava. L’avantbraç esquerre em sagnava per on havia rebut una de les queixalades. La pell era morada i la ferida no tenia gaire bon aspecte. Jo, poc aprensiu a aquestes situacions, vaig limitar a netejar-me amb el mocador i me’l vaig lligar al voltant per mirar de contenir l’hemorràgia. L’animal jeia estès de costat, amb el cap sobre les meves cames, trobant-me assegut sota una alzina i passant fred ja. Els gemecs de mica en mica havien anat cedint, i quan li tocava i movia l’extremitat afectada per valorar el dany, el reflex del gos el portava a mossegar-me la mà que l’estava molestant suposadament pel mal que deuria patir. La Pleta, callada, ens observava inquieta i ens feia gestos amb el cap, llepant-nos a moments. Ningú més que nosaltres tres, ben mullats i amb el capvespre que feia fora les darreres llums del dia.

No disposàvem de cotxe, havíem baixat a peu tot passejant, com habitualment fèiem quan decidia acostar-me al pantà aquell temps. Era el meu racó de reflexió, on em desfogava emocionalment. Però el passat havia cedit al present el protagonisme, tornant-se l’indret del tot hostil. Passarien setmanes sense tornar-hi. El telèfon mòbil no s’engegava, era ben xop dins la butxaca. No podia demanar ajuda. El Tuc ranquejava, restant sense poder caminar, de manera que no quedava més remei que portar-lo a collibè fins dalt la carretera. Amb la bèstia carregada primer sobre braços i després tal com un vedell a sobre les espatlles, vaig aconseguir al cap d’un quart d’hora llarg arribar a una esplanada al capdamunt del camí per on passaven els vehicles que accedien o sortien de Reguera.

 

–Té luxació de ròtula amb afectació al lligament –va concretar l’Eugeni, el veterinari del poble.

–I com ho curem això? –li vaig preguntar inquiet.

–Cirurgia. Hem d’operar per a poder restablir la mobilitat del genoll. El Tuc es recuperarà, no pateixis –amb to de calma l’Eugeni em va respondre.

–Vaja, pobre animal. Ho sento, Tuc –dolçament vaig dir-li.

–Hem d’anestesiar i caldrà que passi la nit aquí. Demà al matí vens i t’explico.

–Ho entenc, ja veurem com s’ho agafa en Mauri.

–Martí, quedeu-vos tranquils. Ja saps que queda en bones mans. A més en Tuc és un gos fort i valent.

–Bé, ens veiem demà, petit –li vaig dir mentre m’acomiadava amb una mirada humida i de penediment.

M’havia dit l’Eugeni que el moviment brusc que jo havia fet en intentar deslliurar el Tuc de la branca, podia haver estat el motiu desencadenant de la luxació. Pensava que els nervis de l’instant havien tingut la culpa, marxant llavors de la consulta amb cert malestar i amb la Pleta cap a casa. Un remordiment que em costaria treure del damunt en tant el gos no es recuperés amb el temps, malgrat la necessitat de reacció que demanava aquella situació. A la sala d’espera hi seia en Mauri, el meu fill petit. L’havia acostat l’amable senyora, la mateixa que davant el meu trasbalsament mostrat quan érem allà al mig de la carretera, no havia tingut més remei que carregar-nos a mi i els gossos de qualsevol manera en el petit vehicle i acostar-nos al poble, un parell de quilòmetres enllà. La mateixa senyora que m’havia ajudat a trobar el mòbil d’urgències del veterinari i, que davant la meva preocupació per poder avisar en Mauri que arribava tard a casa, s’havia entestat a anar-lo a buscar personalment. S’estava a la carnisseria del mateix poble de Reguera, una sort de dona.

Ell, però, no reaccionava a la situació. Amb el cap cot i cos immòbil, seia a la sala d’espera parlant per si mateix, impacient. S’imaginava que potser no tornaria a veure més en Tuc. Situacions similars l’afectaven en desmesura i feien palesa més que mai la seva dificultat per entendre les coses.

–Ostres, ostres! Així, es posarà bé? Podrà dormir avui a la meva habitació? Podrem jugar demà amb la pilota?

Moltes preguntes li venien i que amb paciència jo li anava contestant i explicant tot caminant cap a casa, mentre l’abraçava pel darrere. En Mauri era el petit de la família, un bon noi que arreu es valia per si sol malgrat la seva disfunció cognitiva. Es feia estimar per tothom. La seva innocència i predisposició per tot el feien un gran homenet de dinou anys per aquell llavors. Els gossos passaven més temps amb ell quan era a casa que no pas amb mi. De fet, el principal motiu que els animals entressin al pis familiar on residíem a la capital, era ell i la voluntat nostra per mirar d’estimular-lo, sabedors del seu capritx pels animals.

–Demà tornarem a ser plegats. No pateixis per ell, es posarà bo.

–D’acord, papa –va assentir.

–Afanyem-nos que encara no hem sopat res i demà tenim un dia complicat.

Sempre procurava fer-li de pare i de bon amic a la vegada. El temps em va ajudar a tornar-me més responsable i sensible a situacions com la succeïda, en la qual calia força i reflexió. El costat i la fidelitat dels fills davant qualsevol situació i adversitat m’ajudaven a créixer interiorment. Vivia per ells, però sobretot per en Mauri, especialment des del traspàs de la meva muller. Per això recordo que aquella nit em vaig sentir especialment nostàlgic. Mancava algú a casa. Tornava la solitud per moments.

 

Els divendres eren normalment dies de feina a Can Monet. Si hi havia reserva, calia llevar-se ben aviat i acabar de preparar els apartaments pels hostes: fer llits, escombrar, enllestir la llar de foc, els ramillets de romaní dins els gerros, i un detall fruit de la meva meticulositat, era també deixar un plat amb ganyips juntament amb un pot de mel i una ampolleta de moscatell típic de la zona. Bona part de la culpa la tenia l’amic de la botiga de queviures del poble, amb qui havia fet amistat just el dia després de mudar-m’hi. Recordo que el mateix cap de setmana justament va ser el primer que vam tenir els dos habitacles reservats a la vegada. Només desitjava com qualsevol altre propietari rural que no em portessin els hostes gaire enrenou, no tals dies amb la història del gos. Tancaria la porta del darrer apartament enllestit, espolsaria i col·locaria bé la catifa de l’entrada, deixant-la tothora just en la mateixa posició i em disposaria a seguir amb la rutina que em portava a dur en Mauri com cada dia entre setmana a Mas Fornell, una granja-escola que operava com a centre especial de treball en un altre poble. No li portava pas pel petit sou que li quedava, sinó per l’atenció que allí rebia i l’opció que li suposava per a fer amistats en un entorn propici. Amb els pocs mesos que hi portava contractat, s’havia adaptat prou bé al nou entorn social i se’l veia feliç. Aquella rutina diària em condicionava en l’adaptació al temps disponible, tot i que era més que suficient per a preparar els apartaments per al cap de setmana, així com per anar arreglant i reformant a petita escala la casa on ens havíem instal·lat tot i l’estat precari de conservació. Can Monet s’havia convertit en la meva obsessió, en el meu nit i dia des de que havia decidit fugir de la capital. I és que alguna cosa familiar m’atreia en els viatges en família quan passàvem per Reguera i ens aturàvem a cops fins i tot abans de seguir camí. Ja de ben petit sentia alguna cosa per aquells carrers, aquella gent. Ho acabaria descobrint amb el temps en tornar-hi definitivament per quedar-m’hi a fer vida.

 

Duia una curta llista a la butxaca de coses a comprar abans de passar pel veterinari. El cel tapat, la gent amb màniga llarga i gruixuda. Al poble sempre hi havia mercat quinzenal i com a home de bons costums, sempre m’agradava freqüentar les mateixes parades tot omplint discretament el carretó i fer-la petar encara que fos poca estona amb els pocs coneguts que hi trobava llavors. Tocava més que mai però passar via per a treure’m la inquietud que em posseïa des de que m’havia llevat sobre l’estat del Tuc. L’Eugeni s’estava a l’entrada del consultori, just a la darrera cantonada, on s’acabaven les parades. De la seva forma tradicional, em va saludar :

–Bon dia, Martí! Si que vas carregat! Els paradistes estaran contents –va observar.

–Ja veus, s’ha d’aprofitar. Ho deixo al cotxe i vinc.

–No corris, la fera està com a casa.

–Està bé? –li vaig preguntar.

–Tot bé, no pateixis.

Era una persona influent al poble, membre del consistori municipal i parent de l’alcalde. I molt apreciat per tothom, no pas només per la seva personalitat ni per salvar vides a les bestioles, sinó per la seva vinculació i organització d’actes culturals. També li agradava força sortir a córrer per la muntanya, comptant amb algun podi de jove i èxits esportius a la seva esquena com a tal. Sempre hem connectat força amb l’Eugeni: ambdós som fugitius de la ciutat. Tot i així els primers mesos des que nosaltres ens havíem mudat, només compartíem estones a la consulta o pel carrer i xerràvem de tot plegat. El temps acabaria per fer sorgir una excel·lent amistat entre nosaltres.

No van passar ni cinc minuts que entràvem plegats a una habitació interior on hi havia diverses gàbies, una d’elles amb el Tuc a dins. Un gemec solitari, un moviment esperançador de cua i una mirada descansada que transmetia tranquil·litat. Allà restava immòbil. Amb un plàstic en forma de campana de color blanc al cap per evitar que es toqués la ferida i una ortesi ja col·locada per ajudar a controlar el moviment de la pota posterior afectada. L’animal es va alçar en un primer moment, malgrat després de mig arrossegar-se per sortir de la gàbia, les potes de darrera van cedir. Recordo que el vam carregar entre tots dos al maleter del vehicle i ens vam acomiadar un cop rebudes les instruccions sobre el post-operatori i la recuperació. Arrencant el cotxe, el telèfon mòbil va sonar: era la família d’hostes que havia llogat tots dos apartaments avisant que arribaria al capvespre. M’anava perfecte, així podia dedicar-me a fer costat una bona estona de més al pelut i a reposar.

Descarregar a casa el gos del vehicle no va ser cosa fàcil. Després d’uns quants intents plens de queixes vaig poder alçar la trentena de quilos de l’animal, per acabar-lo deixant al seu coixí just a l’habitació contigua al garatge, a la mateixa planta baixa de l’immoble. Encara sort que sempre he estat un home fort i cepat fins al moment. La Pleta es va abalançar nerviosa sobre l’animal, ensumant la ferida mentre el Tuc restava novament immòbil i sense ànims per alçar-se. Fins ben entrada la tarda imagino que es quedaria allà ben quiet. De ben segur no es deuria aixecar fins a sentir tornar el cotxe després de la meva absència per haver de recollir en Mauri i en escoltar el xiulet habitual. Deuria alçar-se espasmòdic, de sobte. Entretant la seva companya es va dirigir cap a la porta del garatge, coneixedora que arribava l’hora del passeig de tarda. Pas a pas el Tuc havia sortit de l’habitació mig arrossegant-se i, en veure entrar el Mauri, les potes van cedir de nou com a la consulta en tant s’orinava a sobre imagino d’alegria i per necessitat a la vegada.

–Petit meu! Quina alegria veure’t! Buffff… Papa, papaaaaaaa! –En Mauri es va espantar en trobar-se l’escena.

–Mauri, Mauri, no passa res –corrent vaig arribar i vaig controlar la situació–. No passa res, tranquil, és normal. L’Eugeni m’havia avisat que podia passar.

–Ostres, ostres! És que jo, jo… –no li sortien les paraules al pobre noi, trasbalsat.

–Agafa la Pleta i emporta-te-la a fer el volt. Jo em cuido del Tuc. Vinga, ves!

Aquella situació. Aquell moment solitari, mut, desesperant. Confesso que vaig trencar a plorar allà mateix, abraçat fermament al gos. No feia encara els dos anys des de que ella no hi era i amb el temps m’havia tornat més sensible encara a qualsevol situació de desesperació on fàcilment perdia el control de les emocions. De portes enfora semblava que ho havia superat, la família i els amics n’eren convençuts. Parlava d’ella poc, però quan ho feia no mostrava cap senyal de debilitat. Semblava emocionalment fort. En canvi, no hi havia setmana que no m’ensorrés uns minuts en privat, sovint al costat dels gossos. Mai davant els fills. Uns quants sanglots de desesperació, algun crit de ràbia, arraulit en qualsevol racó, i als cinc minuts continuava amb el dia a dia. Recordar-la d’amagat m’abatia entre plors, però alhora m’ajudava a agafar forces. Es deia Anaïs. En vida professional havia estat mestra. Érem de la mateixa generació. Pares de dos fills i una filla: en Jonàs, l’Èlia i en Maurici. El primer era i feia de germà gran, malgrat la distància el separés de la família, ja que gaudia d’una beca concedida per estudiar a l’estranger. Aquell any era el del darrer curs d’en Jonàs: estudiant aplicat i llest, amb bons modals adquirits. Li va costar poc escollir carrera i trobar allotjament, engrescat per la família de la seva àvia materna especialment, perquè vivia fora del país. Amb en Jonàs, però, manteníem amb l’Anaïs en vida una relació distant. El temps, la distància i el dol primerenc plegats havien ajudat a un cert acostament entre nosaltres, deixant enrere complicats episodis de convivència. L’Èlia era la filla rebel. Des de petita portava de cap a tothom a casa, començant amb les seves cèlebres marranades d’infant, i seguint amb una etapa d’educació secundària ben plena de notes justes, informes no pas excel·lents, i conflictes entre amics. La seva adolescència havia estat no menys efervescent, deixant els estudis, independitzant-se amb la majoria d’edat i compartint pisos entre amigues i amics. Mantenia una aparença física més aviat de tendència hippie. Fos com fos, era la nineta dels meus ulls i s’emportava gran part de les moixaines. I la cridava així tothora, nineta, quan teníem els nostres moments. En vida de l’Anaïs, jo sempre mostrava a casa una actitud més senzilla i despreocupada, costant-me poc defensar-la davant la voluntat de corregir i l’afany per canviar comportaments per part de la seva mare. L’Èlia però es feia estimar sempre per tothom, fruit de la seva afectuositat i melositat mantinguda en família des de ben petita, a banda de l’especial afecte que sempre mostrava pel seu germà petit. Precisament va ser ella la primera en pronunciar allò de Mauri, amb un to familiar, de proximitat, fent que amb els anys el Maurici deixés pas a el Mauri.

El mateix Mauri que entraria de nou al garatge, després de la passejada més curta que mai se li recordava. Només entrar no trobaria ni rastre meu ni del gos abatut. En pujar les escales cap a l’habitatge principal, ens trobaria estirats al saló, observant-nos l’un a l’altre. A ulls d’en Mauri l’escena vessava de tendresa, talment semblàvem l’home i l’animal fusionats. No era habitual veure els gossos al pis de dalt, on fèiem vida els amos. Sense deixar-li opció a fer cap observació, me li vaig justificar.

–El Tuc s’estarà uns dies aquí dalt amb nosaltres.

–Ostres, ostres! Tuc, que bé!

–Però no vull que s’acostumi. S’hi estarà fins que es pugui moure bé –li vaig aclarir.

–Sí, papa, sí –En Mauri assentí amb el cap en tant s’abraçà a l’animal.

–Necessita molta companyia i atenció.

–Puc posar el seu coixí a la meva habitació? –em va demanar.

–Clar que sí, així tindràs companyia.

–Bé! I la Pleta, on dormirà?

–Junts, li ha de fer costat també.

–Ostres, ostres! És el primer cop que dormirem plegats!

–Vinga, fill, m’ajudes a arreglar la casa? –vaig murmurar-li mentre li treia l’arnés a la Pleta.

–T’estimo, papa!

Era ja negra nit quan vam sentir motors de cotxes i rodes entrant a la grava de davant l’era. La família era allà i, amb ella, crits de canalla. Amb l’arribada dels hostes, en Mauri acostumava a ser reservat i se’n mantenia al marge, mentre em tocava sortir amb els gossos a donar la benvinguda. A primer cop d’ull semblaven bona gent. Confesso que frisava cada cop que arribava algú per treure’n una ràpida anàlisi i veure si aparentment podria tenir problemes. El matrimoni, una parella de joves, dos infants i una senyora gran, bons cotxes i gent ben vestida. Mentre els donava les claus i els explicava el mateix de sempre en tals ocasions, vaig poder saber que havien vingut per fer una mica de turisme i perquè l’àvia de la família, allà present, era nascuda al poble. Venia amb ganes de compartir estones de xerrera amb la gent d’aquelles contrades. Jo, però, llavors no n’estava gaire al cas de la vida de Reguera. Coneixia ben poca gent.

Els apartaments els llogàvem normalment per tot el cap de setmana. Eren dos habitacles independents, cadascun d’ells amb dues habitacions, cuina, llar de foc, banys reformats i diferent mobiliari d’estil més aviat rústic. El terra era de rajola envellida, conservant-se en bon estat, i les portes i les finestres havien estat curosament restaurades i envernissades just abans no agaféssim el traspàs de l’establiment rural. Formaven un edifici annex a la masia ocupada per nosaltres, de façana de pedra certament envellida però en bon estat. S’hi accedia per una única escala, després de pujar-ne mig tram, hi havia les dues portes al mateix replà. Per dins, prou ens n’havíem cuidat de restaurar-los des d’un inici. L’anterior propietari era un matrimoni que s’havia fet gran i portava alguns anys operant aquest tipus de negoci, amb uns preus més populars, doncs ni els habitatges estaven en el seu millor estat ni la zona era freqüentada pel turisme. Als petits nuclis urbans propers no havia pràcticament altres possibilitats d’allotjament rural independent, limitant-se l’oferta de llits a un parell de pensions i tres masos disseminats que oferien habitacions amb condicions i preus diferents. Justament aquesta manca d’oferta seria un motiu clau que m’ajudaria a decidir per Can Monet, a banda de la fixació que tenia amb el poble quan hi passàvem amb la família. Des que havia decidit fer-me’n càrrec, per sort era habitual escoltar felicitacions per tot plegat i és que a casa sempre m’agradava vetllar per la pulcritud i el bon fer. Hi ajudava la meva discreció i a la vegada preocupació pels hostes quan era requerit, segons vaig entendre aviat que era necessari en aquell context de negoci. Certament la meva dedicació no es reflectia en les tarifes; tot i així, costava molt enllaçar caps de setmana amb el cartell de Reservat. Aviat aquesta qüestió ens portaria dificultats econòmiques.

 

L’endemà es va llevar lleig, vessant de densa boira emergent del pantà, com tants altres dies. Can Monet tenia vistes a l’aigua des de la construcció de la presa unes feixes avall. Hectàrees de cereal, oliveres i camps de fruiters els separaven. Aprofitant com de costum només llevar-me, sortíem en Mauri o jo breus minuts per fer passejar els gossos pels voltants del casot, encara que aquell cop fos només amb la Pleta. Fora la casa s’estava l’àvia hostatjada allà seguda, esperant els primers raigs ocults de sol que eren al caure.

–Bon dia. Ja no la deixen dormir, la canalla? –vaig preguntar-li.

–No pas! Ahir van fer tard en agafar el son. Encara en deuen tenir per una estona.

–Se’ls veia amb molta energia. Sap? M’agrada el jovent mogut, xerraire. És senyal d’espavilat i independent.

–Ai! No els coneix pas, aquest parell. A on va un va l’altre, i nosaltres a patir no pas poc –va contestar la senyora.

–Aquí s’espavilen aviat amb qualsevol cosa.

Recordo que vaig llevar-me amb més ganes de xerrar i escoltar que per la nit quan va arribar la família. De seguida vaig sentir-me a gust amb la conversa; especialment em passava quan coincidia amb gent gran pel poble.

–Ves que vol. Quan érem joves, nosaltres sort en teníem que ens deixaven fer. Amb un ensurt o altre, però.

–Va viure-hi molts anys aquí? –em començava a intrigar el passat de la senyora.

–Des de ben xica, hi vaig néixer i tot.

–Què em diu ara?

–A casa vivíem del camp, i no eren temps fàcils. A Reguera hi havia poc més que l’escola i poca feina per tots –seguia parlant la senyora.

–Fins quan s’hi va estar?

–Abans dels vint anys marxaves a estudiar i a aprendre un ofici a la capital. I no en tornaves.

–Bé, vaja. Com canvien les coses. Deu conèixer gent encara que hi viu per aquí? –li vaig qüestionar.

–I tant! Hi tinc una germana, potser la deu conèixer. La Dolors de Can Lluc. Plena de nostàlgia em va respondre la senyora davant la meva sorpresa en sentir el nom.

–La Lola de la casa de colònies?

–Sí! La coneix?

–Força, són bona gent. Gairebé que puc dir que som veïns!    –vaig dir engrescant-me amb la conversa.

–Què em diu ara?

La senyora, en arribar de nit a Can Monet, estava encara desorientada.

–Coincidim sovint pel poble i, a cops, hi passo per donar-los un cop de mà. Com és que no s’allotgen allà?

–M’han dit que ho tenen ple i… què vol que li digui? Amb vuitanta anys jo dormo millor aquí que no pas en aquelles lliteres.

–És clar. Vingui, alci’s un moment.

Sentia que havia d’interrompre la senyora i ensenyar-li una cosa. La vaig prendre per l’aixella, vaig ajudar-la a alçar-se de la bancada, i després d’acompanyar-la fins l’altre costat de l’era, amb millors vistes, vaig assenyalar amb el dit cap al nord.

–Can Lluc!

Recordo que encara vam passar bona estona comentant alguna coneixença comuna que altra del poble, sortint a tema fins i tot els orígens de l’indret, desconeguts per mi. Explicava la senyora el perquè del nom de Reguera, ja que l’horta feia segles que ocupava força hectàrees al costat del riu, just on s’alçava el pantà. Amb l’afectació de l’obra fluvial els habitants de la zona van haver de renunciar a l’agricultura intensiva, quedant per sobre del nivell de l’aigua només que camps menys rics de subsòl. Segons seguia comentant va haver-hi molt trasbals per la gent de Reguera amb la construcció del pantà; veïns que ho hagueren de deixar tot, no només terreny sinó també les masies on havien viscut vàries generacions. No va afectar però al nucli del poble, més alçat i separat de la llera del riu. La seva família havia estat una de les afectades, havent d’abandonar hectàrees de cultiu i la pròpia casa. Marxarien famílies senceres en desaparèixer un indret, deixant pas a una nova realitat rural sense espais de cultiu però que donaria pas a moltes possibilitats d’esbarjo i nous oficis. Visiblement emocionada pels records inevitables sobre la marxa forçada que sorgien en la conversa, la senyora va seguir comentant sobre les seves arrels. Davant el meu interès explícit em va explicar coses de la seva germana petita Lola i també de Can Lluc, la masia propera que acollia tot l’any a canalla vinguda d’escoles d’arreu del país. Tot i ser poc prestat a obrir-me de sentiments, i menys encara amb gent poc coneguda, guardava una certa estima per la senyora Lola. Coincidíem a cops al mercat i havíem compartit en alguna ocasió hostes d’un mateix grup. Malgrat la diferència d’edat, la mestressa de Can Lluc em recordava la meva mare Roser, pel caràcter proper, dolç, afable. Una mare de qui ben poc recordava, massa temps des del misteriós accident que va apartar-me dels pares. Era més el que m’explicaven la gent de la capital i la meva família que els vagues records que tenia d’ells. Cada cop que veia la senyora Lola, la veia a ella i em sentia confortat. Del pare no guardava gaires records però; ell viatjava força per qüestions de feina i jo era massa petit com per retenir gaire records que em perduressin de per vida. Una mort sobtada, una trista nit d’hivern, maleïda vida. Tot en orris, una família trencada i perduda. Me’n sortiria, però vivint llavors a la capital de mans dels tiets. Faríem camí plegats mentre jo com a infant amb els anys aniria gestionant el trastorn emocional de la pèrdua dels pares fins arribar a l’adolescència. Malgrat tot sempre mantindria els petits records parentals d’una forma especial, ben presents llavors. I en aquell moment, una persona desconeguda em removia el passat altre cop, només parlant-me de la senyora Lola. La conversa se’ns allargaria encara una bona estona abans no sortís la canalla amb la cridòria pel davant.

La rutina es succeïa a Can Monet. I amb ella, un dia a dia francament inert que calia anar superant i omplint, al voltant de l’entorn rural. Si el cap de setmana o les festivitats teníem ocupats els apartaments, la setmana passava una mica millor amb els preparatius. Però, quan no era així, la buidor s’apoderava de la meva vida. La mateixa vida que m’havia donat l’esquena en força ocasions. Reconec que la meva personalitat una mica reservada i poc optimista no ajudava a tirar endavant, tampoc per superar adversitats o per omplir el temps d’activitat. Precisament el pas del temps s’havia acabat per convertir en el pitjor enemic de la meva consciència i del meu esperit. Amb creixents estones buides d’acció que em generaven seriosos dubtes sobre el presumpte negoci que havia engegat feia poc temps. Havia fet bé? M’havia precipitat amb el canvi de vida? Aquella atracció per anar a viure a Reguera era massa obsessiva? Ningú més que jo podia donar resposta a tantes qüestions i no recordo pas que en fos capaç. El que sí recordo és que, perillosament, la melancolia s’apoderava de mi. Arrossegant-me a un cert estat letàrgic i depressiu. A sobre els diners començaven a escassejar; ni els pares ni l’Anaïs havien deixat grans estalvis. Eren dies de solitud, de trista i apagada tardor.

Los comentarios están cerrados.