Històries de l’esport. Més enllà dels rècords (vista prèvia)

Cèsar SànchezEugeni JunyentJordi Bonvehí

Índex


Dedicatòria
Pròleg
Introducció
L’esport en època antiga
Els orígens de l’esquí. La conservació del patrimoni
Els primers “esportistes”. Origen a Orient
Hera, l’Olimp i l’esport femení a la Grècia clàssica. Els jocs d’Hera
Marató. Córrer i solidaritat. 42,125 kilòmetres
Harpastum. Joc, espectacle i violència
Colors sobre rodes

L’esport en època medieval i moderna
Colors, religió i ideologia política. L’hipòdrom de Constantinoble
Soulé, calcio, carnaval i futbol. Les necessitats de la guerra
Merda va!. L’origen europeu del beisbol i els tombs

L’esport en època contemporània
L’origen militar de la gimnàstica. L’esport més subversiu
El desafiament Oxford-Cambridge. Les regates de la Segona Guerra Mundial
Dorando Pietri. Salvat per la desqualificació
1903. Cursa cap a la mort. Quan el Ral·li “París-Dakar” era el “París-Madrid”
Un partit per la Independència: El Diumenge Sagnant de 1920

Ahir i avui de la manipulació en l’esport, el nacionalsocialisme
Vèncer o morir. Pa i circ, futbol i feixisme
Matthias Sindelar, el Mozart del futbol: L’home que va marcar un gol a Hitler
Carl Diem, Riefenstahl i la lampadedromia. Tradicions que en realitat no són “de sempre”
Blancs i negres, veritats i mentides, vencedors i perdedors. El cas de “Luz” Long
El gitano que va humiliar els nazis. El boxador Johann Trollmann

De la guerra freda a l’era global de l’esport
El boig món dels escacs. El cas d’Alexander Alekhine
El miracle de Berna 1954. La gran selecció hongaresa passada per aigua
La batalla de Melbourne de 1956.El partit de waterpolo més recordat
La reina de la primavera de Praga destronada pels tancs soviètics. La núvia de Mèxic i la maledicció de la katana
És un ocell, un avió? Una javelina basca!. La solitud de l’innovador
El dopatge d’estat… a les dues Alemanyes!. Els programes de dopatge
Els despropòsits de l’atemptat de Munic 72. Només un minut
Nadia Comaneci, un 10 mai vist. La perfecció instantània

Bibliografia

Sobre els autors


Pròleg de Sergi Mingote

Sergi Mingote. De fons, el K2.

L’esport és vida!

Personalment no entendria la vida, la meva vida, sense l’esport.

L’he practicat, l’he gaudit i l’he viscut des de ben petit, a casa, aprenent tots els valors que acompanyen la pràctica esportiva: superació, lluita, sacrifici, rutina, equip, reptes, crono, roba, aire lliure, natura…

Permeteu-me que a aquells que no el practiquin de forma habitual els animi a fer de l’esport un altre company de viatge en el seu dia a dia, de la seva vida.

Quantes emocions, quantes sensacions!

Quan he necessitat reconciliar-me amb mi mateix o amb el meu entorn, l’esport ha estat la meva millor medicina.

Durant la meva etapa política m’ha ajudat a traslladar al terreny polític molts dels valors que m’han ajudat a mi i al meu equip i a la meva família.

L’esport, com la política, en la majoria de les ocasions no és cosa d’un. L’equip i el seu esforç seran determinants a l’hora d’aconseguir nous reptes i millors resultats. Això ho he pogut comprovar fa poques setmanes durant el meu doble ascens als gegants del Karakorum. El Broad Peak (8.047 metres) i el K2 (8.611 metres). Sense un equip seria impossible plantejar reptes com aquests.

Quants valors esportius li manquen a la política d’avui! Joc net, esforç, sacrifici, treball en equip i reptes conjunts… i podria seguir.

A base d’entrenaments i sacrifici els resultats sempre arriben.

A l’esport i a la política. A la vida.

Però no vull deixar de parlar dels grans beneficis de l’esport en totes les persones que el practiquen, especialment per aquelles que tenen una vida més difícil que la resta.

Una de les meves frases preferides és que l’esport és un dels millors instruments per treure a la llum les capacitats de les persones discapacitades.

Ara estic precisament en aquesta fase de la meva vida. En posar el meu gra de sorra per fer feliç a molta gent com jo ho soc mitjançant la pràctica esportiva.

No hi ha millor premi que el somriure d’una persona que aconsegueix allò que pensava que era impossible.

No hi ha res impossible, els límits estan als nostres caps i l’esport, com la vida, fan la resta.
Feu esport sempre que podeu i apreneu, compartiu i gaudiu dels seus valors. Jo ho estic aconseguint gràcies a Seguro tenint nous reptes, com el 3x2x8000 Solidary Project “New Record Guinness” amb el que volem aconseguir coronar sis muntanyes de mes de vuit mil metres, en tant sols 365 dies. Si es pot somiar, es pot aconseguir.

Gaudiu molt d’aquest llibre i quedeu-vos amb aquella paraula, frase, anècdota o dada que pugui anar completant el vostre currículum vital i esportiu.

No sé si la meva és una trajectòria brillant com a esportista.

Però sí que estic segur que no deixaré de fer el que faig mentre pugui ajudar a persones a les que els brillin els ulls quan han superat la seva pròpia meta, per humil que aquesta sigui.

La humiltat és un dels altres valors de l’esport que els polítics haurien de fer seus. I totes les persones. O no?

Bona lectura i visca l’esport i… la VIDA!

Sergi Mingote. Alpinista
Agost de 2018


Introducció

Definir què és un esport i què no és complicat, especialment en història. Només cal mirar els nous esports que van sorgint, com l’skateboard i el surf o les incomptables modalitats antigues d’esports i observar-ne la diversitat d’opinions. Fins i tot alguns esports consolidats són encara posats en dubte per alguna o altra característica, com per exemple els escacs o les bitlles, que encara són classificats com a “jocs”. Els escacs, malgrat complir els requisits de puntuació, competició, necessitat d’entrenament o secularització, hi ha qui no ho considera un esport per la seva suposada manca d’activitat física muscular.

Però quina activitat física té un conductor de cotxes de curses? I un genet? No és el cavall, o el motor qui fa l’esforç, essent el mèrit final dels cuidadors dels cavalls i dels mecànics més que no pas dels pilots? És aquí que entra el component d’espectacle que encara es manté a l’esport, especialment difós gràcies als mitjans de comunicació de masses. El risc que corre un pilot a 300 quilòmetres per hora ven molt, però veure un equip de mecànics treballant en la millora d’una peça avorreix, més enllà de mesurar els segons que necessiten per canviar una roda. D’igual manera, les formes i protocols són encara importants, com per exemple, el vestit en el cas de l’hípica. És tan important la tradició que encara es puja al cavall per l’esquerra, i això és així des de l’època medieval perquè permetia pujar al cavall amb l’espasa al cinturó.

L’esport no deixa de ser un joc, una pràctica social que respon a la necessitat humana de divertir-se (jugar). Com a animals simbòlics que som, barregem festivitat i joc amb espectacle, i tots tres conceptes combinats són el que entenem per esport. més enllà d’institucionalitzacions i normes. Per tant, quan van començar els esports? Segurament, quan el primer homo va agafar un pal i el va llançar cap amunt per veure com d’alt arribava. La primera norma vindria quan després que el pal li caigués al cap el primer cop, va decidir que seria millor apartar-se. I l’espectacle començà quan els seus congèneres, il·lustres avantpassats nostres, van decidir que allò feia molta gràcia, especialment si el pal li acabava picant a la testa igualment.

La definició actual de l’esport queda en mans, doncs, dels camps d’estudi de l’antropologia social i cultural. Es conserven restes arqueològiques i documentals de components que es poden relacionar amb activitats que avui consideraríem esports. Però és en realitat en època contemporània, quan es definirà l’esport tal i com avui el coneixem. En èpoques més reculades, sempre s’ha de parlar d’altres interessos i preocupacions més enllà dels estrictament “esportius”, és a dir, parlem d’esports igual que podem parlar d’economia sense mercat o de religió sense església. Marcel Mauss definiria l’esport com “el fet social total”, el que implica, a més d’una gestualitat corporal, moltes altres connotacions culturals.

L’esport, és una de les activitats socials i culturals més antigues i generalitzades de la humanitat. Com a activitat regulada amb normes fixes, destinada a la millora física o a la competició amb sistemes de puntuació, és una creació recent, d’època contemporània i de la societat industrialitzada. Però la pràctica de la majoria d’activitats relacionades s’han realitzat des de sempre, especialment per motius de supervivència, com córrer o caçar. En història, primer és la cosa i després el nom. L’aparició documentada del terme “deport” és al segle XI, a un poema de Guillem VII d’Aquitània, i va anar agafant significat fins al segle XVI amb el sentit d’activitat amb esforç físic, a partir de definir activitats d’entreteniment.

Cap al segle XV, també a Occitània, comença a aparèixer el terme evolucionat “esport” que gradualment anirà substituint el de “deport” amb el mateix significat. Seria en època contemporània que el terme “esport” s’imposaria, gràcies a la influència de l’anglès. Amb tot, encara a Catalunya podem trobar institucions que conserven la forma “deport”, com el Reus o l’Espanyol de Barcelona. L’ús del terme evolucionà com les pràctiques esportives, majoritàriament produïdes de forma espontània, pel que inicialment, en general definia qualsevol activitat física realitzada a l’aire lliure en general fins arribar al segle XX quan va passar a definir activitats competitives regulades.

Avui en dia estan en discussió, segons l’amplitud de les definicions dels termes, algunes de les característiques socials dels esports atenent a criteris no etnocèntrics. Com per exemple: com de secularitzada es podria considerar la pràctica esportiva, un dels trets que definirien l’esport contemponari, quan hi ha una religió la deïtat de la qual és Maradona i la seva icona n’és la pilota? Durant molts anys el Barça oferia els premis a la Mercè. Sants i santuaris han fet i fan de centre de pelegrinatge d’equips de tota mena, sense comptar que el comportament messiànic que exerceix la conjunció dels seguidors es pot comparar perfectament amb la d’un ritual religiós.

El que no admet dubte és la relació íntima entre política i esport. Es fa política amb l’esport, i bona part dels esports és política. Esport i política, van lligats des dels seus orígens, especialment en època contemporània. Com més tendeix a secularitzat-se l’esport, més ocupa aquest espai la política. Al llibre La petita comunista que no somreia mai (Anagrama, 2015), l’autora francesa Lola Lafón va posar en boca de Nadia Comaneci la sentència: “Tots els esportistes que guanyen són símbols polítics”.

Als esdeveniments esportius hi assisteixen les grans oligarquies i mandataris, hi sonen himnes i exhibeixen banderes, es fa publicitat a les samarretes i s’hi llueixen escuts; les categories per edats venen determinades per lleis, així com les zones geogràfiques per categories. El nombre d’equips també són determinats per organismes sovint controlats, directament o indirecta, per dirigents amb clares simpaties i relacions polítiques.

L’ús polític de l’esport no és tan relacionat amb els casos escandalosos de compra d’un jugador o àrbitre per modificar els resultats de les apostes en un moment donat (que també n’hi ha), sinó que n’hi ha prou amb controlar el mercat que regula el traspàs de jugadors o els col·legis on es formen els àrbitres. La resta és una qüestió d’estadística. Evidentment, la pressió política és més intensa com més forta sigui la repercussió mediàtica de l’esdeveniment o l’esport.

Aquest llibre pretén ser una mostra de diversos esports a través de la història que mostrin fets polítics i socials concrets. Els textos han estat endreçats cronològicament pels fets principals que expliquen, tot i que la majoria d’ells són força transversals. Cada un dels 5 grans blocs conté una breu introducció a les característiques més importants del període històric, per passar a desenvolupar els textos independents que expliquen fets esportius situats al seu context.

El primer bloc tracta de quan apareix històricament l’esport, des d’època antiga, com a activitat ritual, de joc, de simple entreteniment i com a forma de controlar les masses per part de les primeres grans civilitzacions, però també com a forma de fer intercanvis i negocis o com a activitat privilegiada per a classes dirigents. El segon bloc, d’època moderna i medieval, recull el pas d’aquesta època clàssica a la contemporània d’alguns dels esports més coneguts actualment. Del tercer al cinquè bloc, el contemporani, podem trobar les històries que parlen de la formació de les normes al segle XIX i la politització dels esports actuals durant el nazisme i la guerra freda.

Alguns dels textos són inèdits, i d’altres han estat adaptats o ampliats després de ser publicats de forma dispersa en format d’article a la revista esportiva digital La Fosbury pels creadors del web Històries d’Europa, així com al seu propi web.

Nota dels autors
Podeu visitar-nos i fer comentaris sobre el llibre al web historiesdeuropa.cat


L’esport en època antiga

Vista parcial de l’estadi panatenaic d’Atenes, del segle VIaC, restaurat a finals del segle XIX per a la celebració de les primeres olimpíades de l’era moderna l’any 1896, ja que allotjà les cerimònies d’obertura i cloenda. (Pixabay, CC0 Creative Commons)

En història antiga, es fa difícil distingir un esport del que era un simple joc o fins i tot, d’algun altre esdeveniment social. La religió sovint legitimava la pràctica que ara entenem com esportiva, com tants altres aspectes de les societats antigues. Al capdavall però, es tractava de justificar tota una forma de veure i entendre el món que es manifestava de forma festiva amb l’afegit de l’atzar en el resultat com a signe de predestinació.

Aquesta religiositat no treia l’existència d’altres elements en les manifestacions esportives, com l’orgull o el reconeixement de classe, les quals, tot i que potser legitimades per la religió, constituïen una base d’influència política. La separació en equips, la identificació d’aquests amb un determinat col·lectiu, o les conseqüències de vegades tràgiques segons els resultats, podien ser mostres perfectes d’aquesta influència antiga que de fet, podríem arribar a trobar fins als nostres dies. Davant un mal resultat, es “talla el cap” als perdedors o es destitueix un entrenador.

Un exemple d’activitat que ha estat considerada com a esport però que no ho era, són els jocs de pilota mesoamericans. Sovint han estat venuts com a avantpassats del bàsquet quan en realitat, eren més a prop d’una litúrgia cerimonial religiosa que no pas d’un partit de l’NBA. Hi ha tendència a buscar similituds i orígens, també sovint agafats amb pinces, dels nostres esports actuals a l’època clàssica, quan en la majoria de casos no hi ha un lligam de continuïtat clar.

A això, cal afegir-hi la manca de fonts i la seva fraccionalitat, que fa difícil conèixer les normes exactes dels jocs tant a la Grècia i Roma clàssiques com també durant l’edat mitjana, moment en què cal afegir-hi la ruralització de la societat com un entrebanc més. Per suplir aquestes mancances, molts dels jocs clàssics han estat “complementats” amb normes considerades “lògiques”, és a dir, inventades, per poder ser reproduïts en època contemporània. La lògica no sempre quadra, ja que els valors d’una societat canvien amb el temps. Per molt que geogràficament siguem al mateix indret, quan tractem èpoques tan distants amb valors totalment diferents dels actuals, el context és molt important.

La violència n’és un exemple. En l’actualitat, la majoria de normatives contemplen sancions si un jugador toca un rival. Fins i tot en aquells esports de contacte físic on els atletes s’estomaquen de valent, hi ha normes. I si es produeix una “agressió” (que a tot estirar pot arribar a un cop de peu o una bufa amb la mà oberta) les repercussions acostumen a ser, (salvant distàncies de tribunals corruptes, àrbitres amics o equips “amb endoll”) severes encara que els “agredits”, als dos minuts, s’aixequin i corrin com si res. Podríem dir que en general, la violència a l’esport actual, al món occidental, no es tolera. Això és reflex d’un context social (el context és molt important) on la violència és la notícia, pel fet de ser una excepció. Si poguéssim transportar-nos a la Roma clàssica, segurament el primer que ens sorprendria d’aquests jocs mal anomenats esports, com per exemple el Harpastum, seria la seva extrema violència.

No és fàcil saber quin va ser el primer esport de la humanitat. Entre d’altres raons, perquè bona part de les activitats que avui considerem així i per tant, lligades al lleure, són evolució de pràctiques que al llarg dels segles han estat simples tècniques d’adaptació o supervivència. Alguns estan relacionats amb les funcions més bàsiques com córrer, esquiar, saltar, escalar o nedar; d’altres, amb activitats humanes relacionades amb l’alimentació com caçar o pescar; i molts més tenen l’origen en activitats professionals i en la competència per saber qui és el millor en un determinat ofici. A mig camí de la supervivència i “l’activitat humana” també hi ha la guerra, raó de ser i del desenvolupament de molts dels esports actuals des d’època antiga, sobretot en els esports d’equip, on la importància de “la tàctica” és bàsica.

En general, la normativització de tasques pròpies dels exèrcits, és a dir, l’establir-ne uns límits, les transformà en activitats socials que han anat evolucionant en disciplines ara olímpiques com el tir, tant en armes de foc com en arc, l’esgrima, el llançament de disc, la boxa, així com les curses de resistència tant en medi terrestre com en l’aigua. Moltes d’aquestes pràctiques encara constitueixen potencialment tant un programa d’entrenament esportiu com d’instrucció militar i en trobem els primers indicis a la Mediterrània oriental. Un exemple d’un esport descendent directe de la difusa barrera al món antic entre la cacera i la guerra és el llançament de javelina, al capdavall, ras i curt, el llançament d’una llança que, si bé inicialment era bàsica tenir una bona punteria (en cas contrari, no es menjava), en esdevenir un esport ha pres preeminència la potència, això és, llençar-la com més lluny millor.

Una altra discussió sobre el món antic és la del gènere. Quan es diu que a les olimpíades clàssiques (776-393 aC) no s’hi acceptaven dones, no s’està explicant tot el que es coneix. De fet, és una lectura molt parcial i interessada, plena de tòpics. Les dones a l’antiga Grècia no només participaven, sinó que tenien els seus propis jocs, dedicats a la deessa Hera, esposa de Zeus. Eren els jocs Herens o d’Heraia, que se celebraven, com els masculins, cada quatre anys i al mateix estadi d’Olímpia.

Això sí, tot i que es feien el mateix any i al mateix lloc, hi havia un marge de temps entre els jocs dels homes i els de les dones, de manera que normalment es celebraven cap al setembre. De fet, la separació entre sexes cal inserir-la en un origen ritual, més que no pas de masclisme, sense oblidar que la societat grega era masclista, i molt.

Els jocs de l’antiguitat tenien un clar component religiós, com tots els actes de la vida grega, i eren un esdeveniment de primer ordre que esdevenia una referència per al calendari fins al punt que era corrent parlar, per exemple, del segon any de la onzena olimpíada. No cada dia hi havia proves atlètiques, sinó que hi havia jornades dedicades a actes de tipus religiós.

Donada l’evident gran importància dels jocs, hi assistia tothom. S’hi feien representacions teatrals i actes culturals, i els autors eren conscients que tindrien un gran públic. També s’hi lligaven aliances més mundanes entre ciutats estat gregues, i eren un lligam entre les colònies repartides per tota la Mediterrània, eren una excusa per relacionar-se i obrir mercats.

Repassant els esports d’època antiga observem que són paral·lels als fets socials i polítics. En la mesura que les diferents institucions s’assenten, els esports passen a institucionalitzar-se, a fixar normes i establir unes pautes més o menys respectades per una majoria. Com més desestructurada és una societat, més tendeix a l’atomització en les formes de practicar un esport, amb variants quasi infinites, fins i tot altament temporals o d’ocasió, especialment pel que fa a l’espai de joc o els elements necessaris per practicar-lo. Segons Blanchard i Cheska: “la forma de competir en els esports evidencia la complexitat d’una societat.”

Així, trobem una primera fase de l’esport, en època clàssica legitimada per la religió i per tant, lligada a la mitologia, tot i que ja a les primeres civilitzacions de Mesopotàmia i Egipte també s’hi poden trobar mostres clares d’influència de l’àmbit militar.

Tots aquests elements conformen diferents xarxes de relacions (familiars, d’amistat, econòmiques, professionals, etc) que actuen com capes que es van sobreposant en funció dels interessos i de les circumstàncies o necessitats puntuals. Amb una interpretació ampla del terme “política”, per tant, que s’ocupi la gestió d’allò que és públic, s’evidencia a través de l’esport l’existència d’una canalització de poder polític. Els esportistes, doncs, es van conformant com a classe, i per tant com a forma d’ascens social, especialment a partir de l’expansió dels models d’esport grec portat per les conquestes d’Alexandre Magne a bona part del món antic, i finalment pels romans.


Els orígens de l’esquí 
La conservació del patrimoni

Autor: Eugeni Junyent

Als països on la neu és present bona part de l’any, esquiar ha estat una necessitat des de sempre no com a esport, sinó com a simple mitjà de desplaçament. I dir “des de sempre” és gairebé literal. Hi ha constància de la presència de l’esquí a la Rússia central ja al 7è mil·lenni aC però a Europa, la seva entrada va tenir lloc pel nord. L’ús de planxes de fusta sota els peus arribà de la mà (millor dit, dels peus) de poble sami.

Els sami ocupaven el Lapland (Lapònia), al nord d’Escandinàvia, territoris de l’actual Noruega, Suècia, Finlàndia i Rússia. Tot i que la cronologia inicial del poble sami és incerta, la seva presència en regions de Finlàndia es remunta cap al 8.000 aC. Anomenats despectivament “lapons” (terme de significat pejoratiu), els sami tenen una llengua i una cultura pròpia. Avui viuen bàsicament entre Suècia i Noruega i disposen d’un parlament propi, després de patir-hi fortes persecucions i intents d’assimilació sobretot durant la primera meitat del segle XX.
El mot actual “esquí” prové del terme noruec “skiö”, que es refereix als troncs llargs i prims i té d’altres significats, relacionats també amb estructures de fusta. Alguns estudiosos defensen que el mot sami “čuoigat”, que expressa el verb “esquiar”, té una antiguitat d’entre sis i vuit mil·lennis. L’historiador romà Tàcit, que visqué entre els segles I i II dC, parla en un dels seus textos d’una comunitat, els fenni, que ha estat identificada amb els samis.

Proves arqueològiques

Calc d’un gravat sobre fusta del segle XVII que mostra un caçador sami sobre esquís, amb l’arc penjat a l’esquena i emprant només un pal per a moure’s (Wikiwand)

L’arqueologia ha donat evidències de l’activitat esquiadora dels sami de fa més de 6.000 anys. Els entorns congelats d’Escandinàvia boreal ocupades per aquest poble han permès la conservació de fins a 300 esquís de fusta, cosa que els confirma com els introductors d’aquesta pràctica a Europa. La majoria de les peces trobades daten del cinquè mil·lenni aC i bàsicament, són de dos tipus. Es diferencien per la manera de lligar el peu i també per la llargada. A les zones septentrionals eren més llargs i prims, i s’ajustaven al peu amb uns llaços. Els esquís anomenats “del sud” en canvi, es lligaven al turmell, enmig de dues peces elevades. Ambdues tipologies responien a diferents necessitats d’adaptació al medi. Els del sud de Finlàndia eren aptes per a neu pesada i abundant, i els del nord de Suècia facilitaven lliscar sobre neu compacta.
L’anomenat “esquí de Hoting”, conservat al museu de l’esquí d’Estocolm, és considerat un dels més antics del món. També al nord de Suècia, en una zona pantanosa de Skellefteå, el 1929 s’hi trobaren dues peces excepcionals. Tot i que una es va malmetre en treure-la de l’entorn aquós i es va pràcticament desintegrar per l’acció de l’oxigen sobre la fusta, l’altra encara es conserva. És l’esquí anomenat Kalvträsk. Gràcies al carboni 14 es va datar en 5.200 anys d’antiguitat. L’estudi de les peces deixà clar que el propietari les havia reparat amb tendons. També presenten un rebaix a la part inferior per passar-hi les corretges per evitar el fregament.
Altres troballes, potser més espectaculars, són els gravats i pintures rupestres on s’hi veuen escenes d’esquiadors. Hi ha zones del nord d’Escandinàvia molt riques en aquests elements, com a Alta (Noruega) prop del cercle polar Àrtic, on hi ha milers de figures incises a la roca que daten de fa més de 4.000 anys. Una d’elles mostra una figura humana caçant un animal amb arc a la mà sobre esquís amb la punta aixecada.
Potser la peça més famosa, però, és la de Rodoy, a la illa de Trom (Noruega), datada de fa 5.000 anys. Mostra una figura humana sobre esquís amb un pal a les mans, tot i que no és l’única. Hi ha d’altres exemples de gravats a la roca, com l’anomena Boloman, descoberta el 2001. És una figura d’uns dos metres de llargada que representa un individu sobre esquís. Com a element interessant, en aquest cas s’hi detallen els esquís ben lligats al peu.

 

Esquiar amb un sol pal?

Il·lustració d’Othar Holmboe d’inicis del segle XX que mostra un sami sobre esquís de fusta. (Nasjonalbiblioteket de Noruega) (Wikimedia, Nasjonalbiblioteket from Norway)

Les diferents troballes arqueològiques porten a pensar que en aquests primers temps s’esquiava utilitzant un sol pal. Alguns artistes del segle XVII així ho plasmaren a les seves obres. Fa pensar que els esquís per als sami eren equivalents als cavalls per a les cultures del centre d’Europa. Constituïen un mitjà de transport ràpid i calia mans lliures per actuar sense treure’ls, com caçar o transportar material. Podríem dir que “vivien” sobre les fustes.
Els esquiadors de fa mil·lennis “remaven” doncs, amb un sol pal, prenent segurament el model de les canoes. Els desnivells de les àmplies zones on s’han trobat esquís no son pronunciats, de manera que propulsar-se d’aquesta manera no sembla gaire arriscat. El pal doncs facilitava el desplaçament en horitzontal, similar al que entenem avui per esquí nòrdic. No es comprendria la cultura sami, la seva activitat i el seu abast sense els esquís. No era només qüestió de desplaçament sinó que, sense la velocitat que els esquís permetien, no hagués estat possible la cacera de rens, vital per a la seva subsistència.

L’estació més antiga al Principat és La Molina. Va veure els primers descensos el 1908, i hi ha imatges dels primers esquiadors, amb esquís de fusta lligats als peus amb corretges.

 

Una desgràcia patrimonial

Tornant a l’esquiador de Rodoy, aquest era un des jaciments arqueològics més importants de Noruega. No en va, es va prendre aquesta figura com a model dels pictogrames dels jocs olímpics d’hivern del 1994 a Lilehammer.

“Era” i ja no ho és, perquè la figura va ser greument malmesa durant l’agost del 2016. Aquesta acció recorda la “restauració” de pandereta de l’Ecce Homo del santuari de la Misericòrdia de Borja. El cas però és molt més greu, donada la importància de la peça malmesa. Totalment aliens al fet que l’art rupestre no és sempre fàcil de distingir, dos joves van considerar adient millorar-ne la visibilitat. Així, tal i com informava la premsa local, es van dedicar a rascar amb un punxó tot el traç de la figura. No cal dir que el ratllat a consciència va destruir totalment la figura original. Un crim contra el patrimoni resultat de la “bona fe” que obre de nou el debat sobre la seva protecció.

Los comentarios están cerrados.